La música

El terme música té el seu origen  del llatí "musica" que al seu torn deriva del terme grec "mousike" i que feia referència a l'educació de l'esperit la qual era col·locada davall l'advocació de les muses de les arts. 

Es pot dir que la música és l'art que consisteix a dotar als sons i els silencis d'una certa organització. El resultat d'este orde resulta lògic, coherent i agradable a l'orella. 

Hi ha diversos principis que permeten dur a terme esta organització dels sons i silencis. L'harmonia, la melodia i el ritme, per citar tres elements, són qüestions que han de tindre's en compte a l'hora de generar música.

El que fa un músic, ja siga professional, aficionat o fins i tot improvisat, és tractar de generar alguna sensació en l'oient. La creació musical estimula la percepció del ser humà i pot des d'entretenir a la persona fins a aportar-li algun tipus d'informació. 

Quan un cos vibra, produeix un moviment que modifica la pressió i es transmet en l'aire, podent ser captat per l'oïda. Això és, ni més ni menys, que un so. Quan no hi ha so, ens trobem amb el silenci (que, a diferència del que un podria pensar, mai pot ser absolut a  causa de l'existència de l'atmosfera). 

La música, en definitiva, consisteix a combinar sons i silencis. Els sons, al seu torn, pode ser infinits, ja que és possible treballar amb innumerables variacions de duració, intensitat, altura o timbre. 

La música és un art que acompanya la vida de l'ésser humà des dels començaments de la història. Segons expliquen certes teories el seu origen va tindre lloc a partir d'intentar imitar els sons que existien en la naturalesa i sons provinents de la part interna de l'ésser humà, com el batec del cor. Els descobriments que s'han fet entorn d'este art demostren que ja existien conceptes d'harmonia en la música de la prehistòria. 

Amb el pas del temps es van desenvolupar centenars de teories per a explicar el sentit de la música, la qual cosa ningú pot explicar amb certesa què tenen els sons que poden tocar-nos el sistema nerviós i emociovar-nos a punts que cap altra cosa pot fer-ho. La música té per tant molt de misteri, de màgia, i presenta per a nosaltres un món que no som totalment capaços de comprendre però al que arribem una vegada i una altra de forma irremissivle. 

La música no sols és un art a què moltes persones recorren per a omplir la seua vida de felicitat, tambè hi ha accions terapèutiques que utilitzen la música com a element, la musicoteràpia és una d'elles. Consisteix en una aplicació científica del so, la música i el ball a través d'un tractament que intenta integrar el cognitiu, l'emocional i el motriu, que allibera els mals sentiments i permet trobar-se amb l'energia pròpia de cada ser ajudant a millorar la comunicació, l'expressió individual i la integració social. La musicoteràpia s'utilitza en cas de malaltia o disfuncionalitat física o social, perquè un individu es rehabilite i reeduque emocional, intel·lectual i motriument. 

La música amb els seus sons posseeix tres components que la tornen única: el sonor, el temporal i l'intel·lectual. El sonor es troba representat pels sons units d'una forma específica, el temporal té a veure amb el moment puntual en què han de ser representats i executats els sons i l'intel·lectual té a veure amb la influència que pot causar un determinat moviment sonor en un individu, influint en el seu estat d'ànim i modificant a través d'ell altres aspectes de la seua vida. Possiblement en la comprensió d'estos tres components a fons estiga la resposta que busquem, el per què tenim eixa increïble necessitat de fer o escoltar música.