El silenci

Com a objectiu principal es pretén aconseguir que els xiquets siguen sensibles al silenci i que sàpien valorar-ho. Els exercicis de silenci contribueixen, així mateix i de forma notable, a l'adquisició del sentit de l'ordre i de la disciplina del grup, al desenrotllament de l'atenció, la capacitat d'escoltar i la concentració. 

Al nostre voltant tot sona constantment i quan no hi ha soroll també fem notar l'absència del so: el silenci. El silenci és contrapunt natural del so. 

El so es definix com l'espai de temps absent de so. 

El silenci només pot conéixer-se treballant el so, el silenci s'associa a la quietud i a la immobilitat i el so al moviment. 

El silenci ha d'educar-se des que el xiquet arriba a l'escola. En l'aula equival a un moment de relaxació o d'expectació abans de començar una activitat. 

A continuació propose una sèrie d'activitats perquè el xiquet reconega el silenci: 

- El joc de l'amagatall: els xiquets s'amaguen darrere de les taules, de les cadires, de les cortines i estan en silenci mentre el mestre simula que no els troba.

- El mestre, sense dir res, ensenya un xiquet de drap i ho va col·locant en diferents posicions: de peu, assentat, agenollat. estirat. Els xiquets imiten en silenci estes posicions. 

- Racó del silenci: està prohibit el so, per tant es mouran descalços, molt lentament, sense fer soroll, ballant sense música... 

- Cantar cançons substituint paraules per silencis i accions, per exemple la cançó Mi barba tiene tres pelos. 

- Jugar a sentir el silenci, moments de relaxació. 

Un altre tipus d'activitats són les de contrast so-silenci, un exemple seria ens movem quan sona el pandero i ens convertim en estàtues quan para, el joc de les cadires... 

Cóm treballar la música en Educació Infantil

L'Educació Musical és un aspecte molt important en el desenrotllament infantil, i es pot treballar des de diferents enfocaments i a través d'infinitat d'activitats a causa del principi de globalització de l'educació. Esta perspectiva ens indica que no hem de separar ni jerarquitzar les ensenyances, sinó treballar-les de forma integral. 

Per aquesta raó, en exercitar la psicomotricitat, per exemple, ho podem fer amb una activitat al ritme d'alguns instruments musicals, afavorint així el contacte amb distints timbres, sons de percussió o de vent, diferenciar distintes intensitats... Es podria realitzar sobre este joc variables del tipus següent: 

• Dansar lliurament per l'aula o lloc on es realitze l'activitat acompanyats pel so d'unes maraques. 

• Córrer o anar molt lentament fins i tot parar-nos a manera d'estàtua, seguint la velocitat dels colps d'una pandereta. 

• Realitzar un conte motor en què introduirem pluja (agitar de maraques), trons (colps de pandereta), campanes (triangles) ... y totes les altres possibilitats que ens oferix la imaginació. 

D'esta manera el desenrotllament musical i el psicomotor es poden treballar en harmonia i d'una forma molt práctica i directa, potenciant l'adquisició de l'esquema corporal en el xiquet, que és un concepte molt complet referent a la consciència del nostre propi cos i de totes les possibilitats i limitacions que este ens oferix. 

En esta mateixa línia, trobem un joc que divertix molt els xiquets, cridat "Faig música amb el meu cos". En ell, la idea principal seria marcar distints ritmes amb les palmes, els pues i la boca i interpretar-los posteriorment. 

Una variant seria realitzar tots els sons que podem amb el nostre propi cos: amb els dits, la llengua, els dents... i deixar que siguen ells els que aporten noves idees. És molt important compredre la curiositat innata d'exploració que es posseïx des del naixement i com resulta de fascinant a eixa edat descobrir les distintes característiques de l'entorn per si mateix. A partir del contacte amb els objectes, l'assaig i el joc s'obri un ventall de possibilitats físiques (color, textura, forma...) entre les que incloem, per descomptat, el so. 

Una altra opció seria realitzar un musicograma en la pissarra perquè els alumnes ho seguisquen. Podríem definir el musicograma com una interpretació de la música per mitjà de dibuixos. Així, pintant dos mans i un peu, per exemple, representaríem dos colps i un colp de sabata, creant d'esta manera diferents melodies a més de permetre adquirir la noció de lectura musial. Hi ha dos formes diferents d'utilitzar el musicograma en classe: 

• Una és a través de dibuixos que representen una narració o recolzen diferents moments o successos de la mateixa.

• I una altra és dibuixar símbols que fan referència a distints elements de la música. 

Uns exemples gràfics podrien ser els següents: 

En estos exemples s'alternen imatges que representen a colps, colps amb els peus, maraques, platets i silencis, d'esta manera van aprenent a reconéixer la grafia del silenci, la clau de sol, distints instruments... per a començar interpretant a poc a poc senzilles partitures musicals. 

Els mestres hem de ser conscients que el desenrotllament musical és un aspecte molt important en l'expressió del xicotet i que hi ha tantes activitats que afavorixen el coneixement musical en la infància com totes les que ens oferixen la imaginació i la creativitat. Des de les cançons, fins a fabricar els nostres propis instruments de reciclatge, posar música clàssica per a determinats moments de l'aula, creant així una rutina diària que acompanye a diferents hàbits del dia, com són el moment per al treball individual, l'hora del desdejuni, joc per racons..., ballar al so de diverses músiques, etc. Totes estes possibilitats d'activitat no necessiten gran quantitat d'instruments ni d'infraestructures, el realment important és saber traure partit a les possibilitats amb què comptem i imaginar distintes solucions. 

En esta línia podem destacar el reciclatge com una activitat molt positiva en educació infantil, ja que construir instruments musicals desperta per complet l'interés del xiquet (al ser nou per a ells el crear amb objectes que habitualment rebutgen a casa), capta la seua atenció i participació, ja que són protagonistes de tot el procés (demanar col·laboració a la família i aportar ells mateixos els materials) i afavoreix la motivació. Este últim aspecte és molt destacable perquè, a més de fabricar una cosa nova, els encanta la idea de fabricar-ho per a ells mateixos, el seu propi joguet per a explorar, sumat al fet de que divertir-se fent sonar distints elements no supose cap problema (a diferència del que puga ocórrer habitualment en la llar si el xiquet realitza una exploració independent del ritme colpejant una cassola, per exemple) i a més esta producció sonora siga part de l'exercici. D'esta manera, descobriran de forma instintiva, lúdica i natural el sol i els seus distints paràmetres, que són la intensitat, el timbre, l'altura i la duració. 

Alguns instruments musicals que podríem fabricar per a un taller de reciclatge serien:

Maraques: es realitza ficant llavors, llentilles, arròs, xicotets objectes... dins d'un envàs, com una botella de plàstic buida. 

Castanyoles: podem imitar unes castanyoles fent sonar dos culleres de plàstic. 

Triangle: colpejant un objecte met'al·lic amb un altre més fi, com per exemple una vareta de metall contra una ferradura. 

Carrillons: col·locant unes quantes botelles plenes de líquid a mitja altura. 

No hem d'oblidar que quan creem el nostre taller d'instruments casolans potenciem un dels temes transversals de l'educació infantil com és "Educar per al medi ambient", afavorint a més la consciència de reutilitzar objectes amb noves finalitats i el respecte i atenció de l'entorn i la naturalesa. 

Una educació global perseguix un desenrotllament complet en els alumnes, per això s'ha d'afavorir el coneixement musical en tots els àmbits educatius i una utilització profitosa dels distints i nombrosos recursos didàctics: cançons, textos orals (cançons de bressol, tirallongues, endevinalles, poesies, contes, refrans...), exploració de la veu, sons realitzats amb el nostre cos (esclafits...) audicions, danses, jocs musicals de distint tipus (psicomotor...), etc. 

El que mai s'ha de fer com a educador és limitar-se a les possibilitats materials amb què comptem, sinó que és el nostre haver d'explorar i enfocar la música com el que és, un camp de treball massa ampli com per a restringir-ho a comptats moments setmanals, sinó que hem de concebr-ho justament com un llenguatge i una forma d'expressió de sentiments i emocions, a més d'una font d'activitats i jocs.

En definitiva, l'educació musical és un aspecte bàsic per a l'objectiu principal de l'educació, és a dir, el desenrotllament integral del xiquet. 

L’educació musical en el currículum de l’Educació Infantil

L’educació musical està present en el nostre medi familiar des que naixem. Per a alguns, inclús antes, doncs afirmen que des de el ventre matern els xiquets poden percebre els sons de l’exterior. No obstant, esta educació musical no ha tingut la seua continuïtat en el àmbit escolar, encara que en les últimes dècades la seua presència s’haja incrementat.

Després de la reforma del sistema educatiu, la música es considera, per a l’etapa d’Educació Infantil, com una forma d’expressió i s’ubica dins l’àrea de Comunicació i Expressió. En el Disseny Curricular Base es diu “no es tracta de que el xiquet aprenga música sinó que adquirisca una progressiva capacitat per a servir-se d’este procediment d’expressió. Es tracta que el xiquet aprenga a utilitzar la seua pròpia veu i de que siga capaç de poder-se menejar amb ritme.”

L’educació musical deu d’ajudar a desenrotllar en els xiquets unes destreses,  hàbits i actituds que els faciliten l’adquisició de coneixements (atenció, observació, coordinació òcul-manual, el desenvolupament de la sensibilitat, el gust, el sentit estètic,...).

La Llei Orgànica 2 / 2006, de 3 de maig, d’Educació (LOE) planteja l’educació musical en l’escola infantil com un mitjà d’enriquiment de la personalitat dins d’una educació globalitzada. Contribueix a la consecució dels objectius generals de l’etapa, especialment:

 a) Conéixer el seu propi cos i els dels altres, les seues possibilitats d’acció i aprendre a respectar les diferències.

b) Desenvolupar les seues capacitats afectives.

c) Desenvolupar habilitats comunicatives en diferents llenguatges i formes d’expressió.

d) Iniciar-se en les habilitats logicomatemàtiques, en la lectoescriptura i en el moviment, el gest i el ritme.

Dins de l’àrea 3 dels “Els llenguatges: comunicació i representació” del Decret 38 / 2008, de 28 de març, del Consell, pel qual s’estableix el currículum del segon cicle de l’Educació Infantil a la Comunitat Valenciana, el qual es refereix al segon cicle de l’Educació Infantil, es menciona que “El llenguatge musical possibilita el desenvolupament de les capacitats vinculades amb la percepció, el cant, la utilització d’objectes sonors i instruments, el moviment corporal i la creació que sorgeix de la escolta atenta, l’exploració, la manipulació i el joc amb els sons i la música. Es pretén estimular l’adquisició de noves habilitats i destreses que permeten la producció, ús i comprensió de sons de distintes característiques amb un sentit expressiu i comunicatiu i que afavorisquen un despertar de la sensibilitat estètica front a manifestacions musicals de distintes característiques”.

A més d’afegir “La xiqueta i el xiquet  van observant, explorant, experimentant cadascuna de les qualitats dels objectes sonors: timbre, duració, intensitat i altura. Combinant-se entre si, van acumulant un patrimoni d’estructures sonores que, organitzades, són el suport material de les idees musicals. “

En el citat decret, dins de dita àrea, en el bloc 6, es fa referència explícita a l’educació musical, tenint per nom “expressió musical”. Els continguts que s’integren en aquest bloc són:

a) El coneixement de la música com a mitjà d’expressió i com a sistema de representació.

b) El descobriment del soroll, silenci i música.

c) El coneixement de les propietats sonores de la veu, dels objectes d’ús quotidià i dels instruments musicals.

d ) La discriminació dels sons i sorolls de la vida diària.

e) Les qualitats del so: intensitat i ritme.

f) El coneixement de les cançons populars infantils, danses, cançons del folklore, cançons contemporànies, ball i audicions.

g) L’interés i la iniciativa per a participar en representacions.

h) El coneixement de les propietats sonores de la veu. 

L'Educació Musical en l'Educació Infantil

La iniciació en el món sonor ha de fer-se com més prompte millor, tenint en compte que són les persones del medi familiar les primeres a despertar el sentit auditiu i rítmic del xiquet; i que cap als tres o quatre anys pot ja emprendre's un treball de preparació musical precís i continuat. 

Hui ja no es concep que l'activitat musical exigisca determinades aptituds, ni es la considera com un tema distés de l'aula. Se la considera com indispensable perquè el xiquet aconseguisca un complet i correcte desenvolupament dins de l'àmbit psicomotor, creatiu, estètic, lingüístic i supose l'aprenentatge de l'educació sensorial, motriu i corporal, de l'atenció i de la memòria, l'educació afectiva (expressió corporal espontània), social (pràctica musical col·lectiva, saber escolar), del gust i del sentit estètic i l'educació de l'observació, de comparació, de juí i d'elecció.

Del que es tracta no és de que el xiquet aprenga ritme o compàs. sinó que siga capaç de moure's amb ritme, d'expressar-se físicament d'acord amb una certa cadència. Es tracta de que aprenga a utilitzar la pròpia veu com a instrument, a cantar seguint adequadament el ritme i l'entonació, que aprenga a aprofitar els recursos sonors i musicals del propi cos, dels objectes habituals i d'instruments musicals simples; que conega les possibilitats expressives del cos per mitjà del recurs de la dansa, el mim, el gest i la dramatització. 

L'Educació Musical en esta etapa es caracteritza a més per: 

• L'Educació Musical és un llenguatge que permet com a tal noves i riques formes d'expressió i comunicació. 

A través del lenguatge musical el xicotet aprofundirà en els aspectes i variables musicals (intensitat, to, timbre, ritme...). 

L'Educació Musical, contribuirà a més al desenrotllament de la creativitat, ja que el xiquet, prenent les possibilitats expressives que des de l'àmbit musical es generen, és possible educar l'atenció, la producció pròpia de ritmes, sons, melodies, seqüències, etc. 

A més, permet treballar la sensibilitat i la capacitat auditiva, propiciant l'educació en valors i actituds que configuren la personalitat. 

La música proporciona una inestimable ajuda en el desenrotllament psicomotor.

La psicomotricitat és moviment, coordinació, control respiratori i relaxació, coneixement i control de l'espai i el temps. 

L'Educació Musical proporciona instruments per al desenrotllament de tot això, així com la producció de sons i ritmes amb el propi cos. 

L'Educació Musical posseeix a més, el valor de ser  compensadora de desigualtats educatives, ja que la música, o si no n'hi ha les qualitats del so poden ser usades amb xiquets que posseeixen deficiències sensorials. 

Es tracta d'un recurs lúdic i molt atractiu per als xiquets que pot ser utilitzat com a eix globalitzador o en el context de totes les unitats didàctiques. 

La progressió del xiquet cap a la música i les seues manifestacions podria resumir-se en els moments següents: 

1. Escoltar una àmplia seqüència de sons en què ja pot començar a veure i distingir els diferents sons. 

2. Imitar, en un principi, una mera repetició de sons sense tindre consciència del que ha repetit i, a poc a poc, serà capaç de reproduir conscientment el que ha escoltat. 

3. Reconéixer i distingir entre sons escoltats anteriorment. A través del reconeixement, el xiquet identifica el que escolta. 

4. Reproduir, repetir sense un model immediat el que anteriorment ha escoltat i ha imitat.

5. Improvisar i crear sons o ritmes que el xiquet fa sense tindre conciència d'haver-los escoltat abans. 

Des d'una perspectiva evolutiva, els interessos del xiquet evolucionen en el seu acostament, comprensió i resposta musical. 

Seguint Gesell, les capacitats infantils per a la comprensió i l'expressió musical evolucionen de forma molt significativa en els primers anys del xiquet. I així descobrix el xiquet el so i el silencia segons este autor. 

Abans de l'any, cap als set o huit mesos, el xiquet ja és capaç de respondre a qualsevol estímul sonor, actuant en canvis de posició i variant la seua habitual situació de repòs. Hi ha perquè, una resposta rítmica a través d'una postura i una coordinació psicomotriu. 

A l'any i mig utilitza tot el seu cos per a respondre a la música d'una manera rítmica. És el moment en què comença a manifestar-se i a expressar-se per mitjà del cantussol. Es dóna compte que pot balbucejar sons que ha sentit, com els produïts per sa mare en el moment d'anar-se'n a dormir. 

Als dos anys s'ha perfilat una gran riquesa del sentit rítmic, la motricitat respon de manera diferent davant de l'estímul musical: dóna colps amb els peus en el sòl, mou el cap d'un costat a un altre, es balanceja... I si aconsegueix manipular amb els instruments o objectes sonors al seu abast, experimenta gran alegra. La seua atenció capta els sons que escolta, els que són produïts per cascavells, el triangle, les sonalls... Repeteix, imita i improvisa.

Abans dels tres anys ja s'observa la seua capacitat per diferenciar sorolls i sons. La cançó és un auxiliar dels jocs. Reté tornades i lletres fàcils d'interpretar. 

Entre els tres i els quatre anys va adquirint control motriu sobre les seues extremitats inferiors per a caminar, botar, córrer, i al mateix temps executa amb un cert moviment i flexibilitat el moviment amb tot el cos. Exercita moviments col·lectius rítmics, amb la imitació com a factor predominant. Va descobrint el ritme musical de les paraules, introduint-les en els seus jocs. Li agrada cantar melodies i cançons amb contingut onomatopeic.

Als quatre anys ja evoluciona sensiblement en el desenrotllament musical: és capaç de coordinar el seu ritme musical i manifestar-ho a través del moviment corporal i és feliç amb la interpretació de la música acompanyada de senzilles danses i balls rítmics. 

Als sis anys el xiquet empra la seua capacitat vocal en la seua totalitat i va ampliant en matisos com l'afinació, etc. 

Així, doncs, les manifestacions musicals són inicialment de caràcter rítmic; i assimilat i dominat este, s'inicia en la melodia, l'entonació i la resta d'aspectes de l'Educació Musical. 

Les finalitats de l'Educació Musical podrien ser: 

• Educar la sensibilitat per a, a través d'ella, captar el missatge musical i comprendre el missatge i l'estètica del llenguatge musical.
  

• Desenrotllar les capacitats i qualitats musicals de forma vivencial, introduint progressivament la creació i escolta de la música. 
  

• Educar l'oïda, la veu i el ritme: l'oïda li permetrà accedir a l'univers sonor; la veu és l'instrument primari de producció sonora i el ritme és l'element bàsic del llenguatge musical. 
  

Per a aconseguir estos objectius la influència de l'educador és decisiva, perquè a ell li correspon a més de transmetre un coneixement, promoure una actitud i l'amor per la música. 

La preparació tècnica es pot resumir en: 

• Oïda musical; percebre les qualitats del so: altura, timbre, intensitat i duració.

• Veu clara: articulació i claredat en les expressions.

• Sentit rítmic: adaptar-se al ritme i canvis musicals i reconéixer els ritmes bàsics.

• Sentit auditiu: ser capaç d'entonar sons a diferents altures. 

• Un repertori de cançons i jocs musicals. 

Esta preparació ha d'anar acompanyada d'imaginació i creativitat.

Els beneficis de la música

La música té el do d'apropar a les persones. El xiquet que viu en contacte amb la música aprén a conviure de millor manera amb altres xiquets, establint una comunicació més harmoniosa. A esta edat la música els encanta. A més, els aporta tots estos beneficis:

1. Ajuda a desenvolupar la creativitat. Cal recordar que la creativitat és una característica general de l’ésser humà i no una qualitat reservada als artistes. Aquesta característica és encara molt més evident al xiquet, el qual, des que és molt petit i sense cap tipus d’influència ni condicionament, li agrada expressar-se per tots els mitjans possibles. El nen és creatiu per naturalesa, per tant, nosaltres només hem d’oferir-li aquest context on puga despertar la seua imaginació. En la infància i l’adolescència, la pràctica de la creativitat sol conduir a un increment de l’autoestima i la confiança en un mateix, a la valoració i a l’esforç. La creativitat és també un element central en la musicoteràpia; tot es basa en l’expressió d’un mateix, sense que aquesta siga jutjada ni avaluada. La música obri les portes a aquest món creatiu que tot xiquet hauria de desenvolupar. A més, el desenvolupament de la creativitat ajuda a resoldre problemes imaginant distintes solucions, rebutjant regles obsoletes i suposicions.

2. Millora la capacitat d’expressió i de comunicació. La música ofereix dues possibilitats de comunicació: la no verbal i la preverbal.

• En la modalitat no verbal de comunicació la música és el llenguatge del sentiment, la intuïció i l’afectivitat que pot expressar allò que en moltes ocasions no pot aconseguir transmetre la paraula. Per això, en algunes ocasions la comunicació mitjançant la música resulta més efectiva que la comunicació mitjançant la paraula. Entre els 6 i 8 mesos, un xiquet de bolquers ja és capaç de reconéixer la intenció en l’entonació de la veu (nota si la seua mare està enfadada o alegre). Malgrat la música siga un llenguatge complex (melodia, ritme, harmonia, timbre, etc.) que el xiquet anirà adquirint gradualment al llarg del seu desenvolupament, no necessita dominar tots els elements per expressar allò que sent. 

• La comunicació preverbal com bé indica el seu nom és aquella que es duu a terme abans de les paraules. Els bebés, abans de començar a parlar experimenten amb els sons que els envolten i que capten: balbucegen, entonen, vocalitzen… Aquesta etapa és necessària per a una correcta adquisició del llenguatge, de la llengua materna. Per tant, la música ofereix també aquest suport previ dels primers sons que s’instal·la en el xiquet de bolquers molt abans que les paraules.

3. Millora la intel·ligència. Investigacions recents asseguren que la pràctica musical està associada amb la plasticitat estructural i funcional del cervell, el qual pot ser modelat a partir de l’experiència. Sembla evident que, qualsevol instrumentista, per aconseguir una gran velocitat en els dits hagi de fer un gran entrenament mental. Un estudi realitzat fa uns quants anys concloïa que un bon pianista o violinista pot arribar a practicar 7500 hores abans de complir els 18 anys. Jänque, professor de l’Institut Tecnològic de Zúrich (Suïssa), ha recollit la major part d’aquest estudis realitzats a la seua pàgina web “Faculty of 1000”, a la qual més de 2000 científics rellevants opinen sobre aquesta branca de la investigació científica. Jänque assegura que “si la música té una forta influència en la plasticitat del cervell, és possible que este mateix efecte puga utilizar-se per a millorar el rendimient cognitiu”; per això proposa la música com a teràpia neuropsicològica, pel fet que ajuda a les habilitats del llenguatge, la memòria, la conducta, la concentració i la intel·ligència espaial (capacitat de percebre de manera detallada el món i de formar imatges mentals dels objectes).

4. Configura personalitats treballadores i crítiques. Segons Carolyn Phillips, directora executiva de la Jove Orquestra Simfònica de Norwalk i autora de “Twelve Benefits of Music Education”, en el terreny individual, tocar un instrument converteix a qui ho fa en una persona metòdica que cuida els detalls (del contrari no “sonarà bé”), ben planificadora i treballadora, qualitats òptimes que afavoriran uns bons resultats en altres àrees o matèries. L’aprenentatge d’un instrument implica un treball seriós per aconseguir un bon resultat. Ací entenem per “bo” la no simple execució de les notes que estan escrites a la partitura; un músic no és només un “desxifrador del llenguatge musical”, sinó un intèrpret amb personalitat que s’expressarà a través d’un instrument.

5. Ens ensenya a ser empàtics i tolerants. Un estudi de les arts ofereix al xiquet una visió d’altres cultures, la qual cosa fa aprendre les habilitats necessàries per conviure amb la multiculturalitat tan present a totes les societats actuals.

6. Ajuda a desenvolupar la capacitat del treball en equip i de coordinació i la disciplina. Perquè una orquestra, conjunt instrumental o coral sone bé és necessari que tots els integrants treballen junts per aconseguir un objectiu comú, una bona actuació o concert. Això suposarà un esforç individual en aprendre’s la música, assistir als assajos i practicar en conjunt.

7. Mostra la importància de l’esforç i ajuda a desenvolupar habilitats necessàries per a lluitar per un lloc de treball. Un bon estudiant de música aprén que els detalls configurats de manera adequada constitueixen un bon resultat (la suma de tots els elements que componen la música: ritme, melodia, expressivitat, etc. conformarà una bona actuació). Això implica que l’estudiant faça ús dels seus millors recursos per a l’obtenció d’aquest resultat òptim. La importància de l’esforç es treballa dia a dia pel fet que, en música, un error és un error: l’instrument està afinat o no, les notes estan ben tocades o no, l’entrada ha estat correcta o no, la pulsació o ritme ha estat constant o no, etc. Les actuacions musicals suposen haver d’afrontar pors (escèniques, principalment) i riscos. L’ansietat o nerviosisme a xicoteta escala entrena i prepara el xiquet per a altres situacions dures que segur es trobarà en algun moment de la seua vida. La pràctica d’un concert o audició els fa desenvolupar l’autocontrol i la concentració en públic, habilitats molt importants per competir adequadament hui en dia al món laboral.

Els elements de la música

La música compta amb quatre elements essencials que són: el ritme, la melodia, l'harmonia i els matissos, encara que per a alguns este últim no és tingut en compte com a tal. Altres propostes addicionen el timbre com un element més a part de ser una qualitat del so. La forma en què es definixen estos elements varia d'una cultura a una altra i també hi ha variacions temporals, per això presentarem diverses possibles definicions de cada un d'ells. 

El ritme. 

• És la distribució de les duracions sonores en el temps i en l'espai.

• És la pauta de repetició a intervals regulars i en certes ocasions irregulars de sons forts o dèbils, i silencis en una composició. 

• És la divisió regular del temps. El ritme està relacionat amb qualsevol moviment que es repetix amb regularitat en el temps, en la música se'l dividix per mitjà de la combinació de sons i silencis de distinta duració. 

• És la distribució dels sons i silencis en unitats mètriques establides. 

La melodia. 

És una successió coherent de sons i silencis que es desenvolupa en una seqüència lineal i que té una identitat i significat propi dins d'un entorn sonor particular. 

La melodia part d'una base conceptualment horitzontal, amb esdeveniments successius en el temps i no vertical, inclou canvis d'altures i duracions, i en general inclou patrons interactius de canvi i qualitat. 

La paraula aplega al castellà provinent del llatí "melodia", que al seu torn prové del grec "moloidia" (cant, cant coral), formada per "melos" (cançó, tonada, música, membre d'una tonada) i el grec "oidía" (cant), d'aeídein (cançó). 

És l'arreglament significatiu i coherent d'una sèrie de notes, este arreglament (en la música tonal) es realitza segons la tonalitat en la qual es dissenya la melodia. 

La melodia també pot tindre un significat emocional, és difícil assenyalar com es produeix eixe sentiment, combinacions de ritmes, altures dels sons, cadències, velocitat i altres elements tècnics que poden ser analitzats en les melodies mateixes però no expressats en la definició. 

La melodia és un conjunt de sons, concebuts dins d'un àmbit sonor particular que sonen successivament un després d'un altre (concepció horitzontal), i que es percep amb identitat i sentit propi. També els silencis formen part de l'estructura de la melodia posant pauses al "discurs melòdic". 

A més, la melodia és la successió ordenada de sons per a conformar frases musicals d'acord amb les lleis de la tonalitat. 

L'harmonia. 

L'harmonia és la superposició de sons que es produeixen simultàniament, l'art de conformar acords. 

A més, es ciència i art al mateix temps. És ciència perquè ensenya a combinar els sons d'acord amb les regles immutables a fi de construir acords, i és art perquè de l'habilitat i el bon gust de la conducció de les veus harmòniques resultarà el treball realitzat més o menys musical. 

Els matisos 

Els matisos són la intenció, el color o dinàmica que es dóna a la música. A més, són les diferents gradacions que es pot donar a una so o frase musical i, també són les dinàmiques que s'apliquen per a enriquir el fet musical.

Els matisos poden ser de dos classes: dinàmics, que tenen a veure amb la intensitat dels sons i agògics, relacionats amb les duracions o el tempo dels sons. 

Els elements de la música estan directament relacionats amb les qualitats del so, que s'explicaran posteriorment, com es pot apreciar en el següent quadre. 

La música, des dels seus quatre elements, es pot visualitzar com una edificació a la qual denominarem "l'edifici musical", on les bases són el  ritme, el pent house, la melodia; els apartaments intermedis, l'harmonia i la façana, els matisos. 

La música

El terme música té el seu origen  del llatí "musica" que al seu torn deriva del terme grec "mousike" i que feia referència a l'educació de l'esperit la qual era col·locada davall l'advocació de les muses de les arts. 

Es pot dir que la música és l'art que consisteix a dotar als sons i els silencis d'una certa organització. El resultat d'este orde resulta lògic, coherent i agradable a l'orella. 

Hi ha diversos principis que permeten dur a terme esta organització dels sons i silencis. L'harmonia, la melodia i el ritme, per citar tres elements, són qüestions que han de tindre's en compte a l'hora de generar música.

El que fa un músic, ja siga professional, aficionat o fins i tot improvisat, és tractar de generar alguna sensació en l'oient. La creació musical estimula la percepció del ser humà i pot des d'entretenir a la persona fins a aportar-li algun tipus d'informació. 

Quan un cos vibra, produeix un moviment que modifica la pressió i es transmet en l'aire, podent ser captat per l'oïda. Això és, ni més ni menys, que un so. Quan no hi ha so, ens trobem amb el silenci (que, a diferència del que un podria pensar, mai pot ser absolut a  causa de l'existència de l'atmosfera). 

La música, en definitiva, consisteix a combinar sons i silencis. Els sons, al seu torn, pode ser infinits, ja que és possible treballar amb innumerables variacions de duració, intensitat, altura o timbre. 

La música és un art que acompanya la vida de l'ésser humà des dels començaments de la història. Segons expliquen certes teories el seu origen va tindre lloc a partir d'intentar imitar els sons que existien en la naturalesa i sons provinents de la part interna de l'ésser humà, com el batec del cor. Els descobriments que s'han fet entorn d'este art demostren que ja existien conceptes d'harmonia en la música de la prehistòria. 

Amb el pas del temps es van desenvolupar centenars de teories per a explicar el sentit de la música, la qual cosa ningú pot explicar amb certesa què tenen els sons que poden tocar-nos el sistema nerviós i emociovar-nos a punts que cap altra cosa pot fer-ho. La música té per tant molt de misteri, de màgia, i presenta per a nosaltres un món que no som totalment capaços de comprendre però al que arribem una vegada i una altra de forma irremissivle. 

La música no sols és un art a què moltes persones recorren per a omplir la seua vida de felicitat, tambè hi ha accions terapèutiques que utilitzen la música com a element, la musicoteràpia és una d'elles. Consisteix en una aplicació científica del so, la música i el ball a través d'un tractament que intenta integrar el cognitiu, l'emocional i el motriu, que allibera els mals sentiments i permet trobar-se amb l'energia pròpia de cada ser ajudant a millorar la comunicació, l'expressió individual i la integració social. La musicoteràpia s'utilitza en cas de malaltia o disfuncionalitat física o social, perquè un individu es rehabilite i reeduque emocional, intel·lectual i motriument. 

La música amb els seus sons posseeix tres components que la tornen única: el sonor, el temporal i l'intel·lectual. El sonor es troba representat pels sons units d'una forma específica, el temporal té a veure amb el moment puntual en què han de ser representats i executats els sons i l'intel·lectual té a veure amb la influència que pot causar un determinat moviment sonor en un individu, influint en el seu estat d'ànim i modificant a través d'ell altres aspectes de la seua vida. Possiblement en la comprensió d'estos tres components a fons estiga la resposta que busquem, el per què tenim eixa increïble necessitat de fer o escoltar música.