viernes, 11 de diciembre de 2015

La cançó


Per les seues característiques, podem considerar la cançó com la principal activitat musical en l'etapa de 0 - 6 anys, En ella es manifesten els diversos elementes musicals: ritme, melodia i harmonia. A partir d'ella es poden tractar, qualsevol dels continguts establits per a estes edats i desenrotlla l'observació, expressió i representació musical, com a base de les capacitats a desenrotllar. La seua varietat de formes i manifestacions, just amb l'adaptabilitat a distints nivells de dificultat i contextos, unida a la diversitat de temes que poden abordar, i la riquesa interpretativa que puga oferir, determina que el seu tractament ocupe un lloc destacat en la planificació musical. 

Atenent al seu origen les cançons es poden classificar en infantils, populars, modernes i didàctiques. I des del punt de vista de la seua interpretació podem parlar de cançons gesticulades, amb acompanyament instrumental i amb moviments en l'espai. 

La selecció de les cançons ha de cuidar-se de manera especial pel professorat, d'ella dependrà el desenvolupament de les activitats que es pretenen realitzar i els resultats que d'estes s'obtinguen. Com principals criteris a tindre en compte en el procés de selecció destacarem: 

a) Tema: ha de ser atractiu i suggeridor, i que responga als interessos del xiquet i de la xiqueta. Connectant amb la seua realitat, la seua cultura i, en definitiva amb el seu entorn igualment estarà relacionat amb els temes que habitualment es treballen en classe en la resta de les matèries. 

b) Vocabulari: adaptat a l'edat dels xiquets per als que es selecciona. És important que el text incloga la repetició de frases, retafiles, travallengües, onomatopelles... Inicialment és aconsellable que tinga poques frases, la qual cosa permet la seua ràpida memorització. 

c) Ritme: amb fórmules ritmiques adequades a les possibilitats dels xiquets de l'etapa. Fonamentalment en compàs binari, si bé depenent de l'entorn, se n'aniran utilitzant progressivament altres de compàs terciari. 

d) Melodia: adequada a la tessitura del grup que les interpretaran. D'àmbit melòdic reduït i sense grans intervals. S'aconsella incialment que partisquen de dos sons, en interval de tercera menor (exemple sol-mi), per a progressivament anar amplant-se-la. 

e) Possibilitats interpretatives: qualsevol cançó és susceptible de ser interpretada de molt diverses formes. No obstant això, hi ha cançons que per les seues característiques es presenten al ser acompanyades instrumentalment, gestualment, o a ser interpretades amb moviments en l'espai.

No obstant això, i a pesar del que s'ha dit, tot això dependrà al seu torn del nivell d'acceptació de la cançó seleccionada per part dels xiquets. No oblidem que l'activitat de cant ha de ser abans que res gratificant, i per tant els xiquets han de gaudir amb la interpretació de les cançons. 

miércoles, 9 de diciembre de 2015

Els instruments musicals

Un instrument musical és un objecte o aparell que es fa servir per produir sons musicals. Segons aquesta definició, qualsevol objecte que es puga utilitzar per fer sons musicals es pot anomenar instrument. Per tant, aquesta paraula inclou des dels instruments de construcció més simples (com les claves o el triangle) fins als més complexos (com el violí o l’orgue).

Els instruments es classifiquen en famílies segons la manera com produeixen el so, és a dir, segons el material que vibra a cadascun d’ells. A més, dins de cada família es poden fer subdivisions segons altres criteris. A continuació estudiarem les tres famílies instrumentals, amb les seues subfamílies més importants i alguns instruments representatius de cadascuna.
En primer lloc, trobem els instruments de corda que es divideixen en tres subgrups en funció de com son executats:
  • Instruments de corda fregada, en els que la corda es posa en vibració per mitjà del fregament amb un arc. Es rellisca un arc sobre les cordes per a fer-les vibrar, com en el violí, la viola, el violoncel i el contrabaix. Encara que de vegades estos instruments també es poden puntejar amb els dits (el que es coneix com pizzicato). 
  • Instruments de corda polsada o puntejada, en el que la corda es posa en vibració per mitjà de la pulsació de la corda. La corda es punteja amb els dits o amb un plectre sobre les cordes, com en el cas de la guitarra o de l'arpa. 
  • Instruments de corda percutida, en els que la corda es posa en vibració en ser colpejada amb un xicotet martell. L'instrument més conegut d'este tercer grup és el piano, on els martells, fets de fusta i folrats de feltre, estan controlats per un mecanisme accionat per les tecles.
L'ús d'estos instruments en Educació Infantil és molt limitat. Es pot portar una guitarra o semblant perquè els xiquets exploren el so de les cordes segons el grossor, el so d'allò rasgat... 


En segon lloc, trobem els instruments de vent o aeròfons que són una família d'instruments musicals, que es troben presents a l'orquestra. 
Es clasifica com a instrument de vent o aeròfon, qualsevol instrument musical que produïx so per la vibració de la columna d'aire en el seu interior, sense necessitat de cordes o membranes i sense que el propi instrument vibre per si mateix. Aquestos instruments són el oboe, el clarinet, el fagot, la trompeta, la trompa, el saxòfon, la tuba i el trombó. 
La flauta dolça és potser la més utilitzada en l'entorn escolar, encara que donada la pressió que exigeix per tapar els forats, en esta etapa podria ser útil per a explorar el so i les seues variacions al bufar. 
I finalment, trobem els instruments de percussió que són un tipus d'instrument musical, el so del qual s'origina colpejant-los o agitant-los amb la mà, un batall, baqueta o vareta sobre una superfície membranosa, metàl·lica o de fusta. Són, potser, la forma més antiga d'instruments musicals. Alguns insturments de percussió permeten produir melodia i harmonia, a més de ritme. 
La percussió es distingix per la varietat de timbres que és capaç de produir i per la seua facilitat d'adaptació amb altres instruments musicals. La majoria d'instruments de percussió té un timbre distint, incloent els tambors, cada varietat té un timbre diferenciat. Estos instruments poden ser usats per a crear patrons de ritmes (bateria, tam-tam, entre altres) o bé per a emetre notes musicals (xilòfon). 
Els instruments de percussió solen acompanyar a altres a fi de crear i mantindre el ritme. Els instruments de percussió poden classificar-se en dos categories segons l'afinació: 
  • Tonals: els que produïxen notes identificables. És a dir, aquells l'altura de so dels quals està determinada. Entre ells: les timbales, el xilòfon, el vibrafòn, la campana, les campanes tubulars, els cròtals i la celesta. 
  • No tonals: aquells les notes dels quals no són identificables, és a dir produïxen notes d'una altura indeterminada. Entre ells: el bombo, les castanyoles, les claus, l'esquellot, les maraques, les timbales i la simbomba. 

En Educació Infantil són els més utilitzats pel seu fàcil maneig i accessibilitat. Els més freqüents són: 

La caixa xinesa. És una caiza de fusta que es colpeja amb burins.







Carraca o matraca. Molineta de fusta formada per una planza articulada que gira sorollosament al voltant d'un eix.







Claus. Parell de xicotets bastons de fusta que es colpegen uns contra altres.







Cròtals. Xicotets discos de metall que s'entrexoquen a manera de platets. 










Maraques. Recipients fets amb una carabassa, un coco, un recipient, etc., fixat amb un mànec; l'interior del qual es col·loquen llavors, boletes, pedres, etc.; que al sacsar-les produeixen sons. 








Pandereta. Tambor molt pla i de dimensió reduïda en el marc del qual es col·loquen xicotets platets que ressonen al ser colpejada. 







Pandero. És com una pendereta de major diàmetre i amb els anequets d'al voltant. 







Triangle. Instrument de percussió en la dita forma de metall que al ser colpejat amb una vareta produïx sons. 









Xilòfon. Instrument de percussió melòdica format per làmines de fusta que es colpegen amb baquetes o maces. 







Cascavells. Boles metàl·liques que contenen boletes en el seu interior. Estan units per corretges de cuiro i sonen quan són agitades.




Metalófon. Instrument de percussió melòdia, les làmines del qual són colpejades i són de metall.



A més de tots estos instruments musicals poden utilitzar-se com a tals o produir-se una gran varietat d'elements, inclús objectes i materials de l'entorn com a botelles, gomes, objectes de metall, bots, materials discontinus com a aigua o arena, llavors i cereals, globus... 

viernes, 4 de diciembre de 2015

Les figures musicals.

Pentagrama. 

Es denomina pentagrama o pauta musical al conjunt que constitueix cinc línies horitzontals i equidistants, amb els seues corresponents quatre espais o llocs entre les línies. És on s'escriuen les notes. 



Claus. 

Signe col·locat al començament del pentagrama per a determinar la relació entre la nota i l'escala sonora. Servix per a saber que nota estem tocant. Hi ha diversos tipus de claus com la Clau de Sol, la Clau de Fa i la Clau de Do. 


Resultat d'imatges de clave de solResultat d'imatges de clave de fa

El pols. 

El pols, és fonamental en la música, ja que el pols comporta a la bona utilització del ritme que és una de les parts principals quant a la interpretació correcta d'una obra musical. 

Figures de nota i de silenci. 

Les figures musicals són els signes que utilitzem en música per a indicar la duració del so. Actualment els que més s'utilitzen són els següents: Redona, Blanca, Negra, Corxera i Semicorxera.

Els silencis, són part fonamental de la música ja que no sempre ha d'estar sonant per igual.



Signes de prolongació. 

Són aquells que s'empren per a augmentar el valor de les figures i silencis. Els signes de prolongació que més s'usen són la lligadura, el punt i el calderó. 

Les notes musicals. 

Són signes que representen els sons musicals. Hi ha set noms diferentes de notes i són en orde ascendent: DO, RE, MI, FA, SOL, LA i SI. Quan van totes seguides s'anomena escala musical. 


Distància entre entre: tons i semitons. 

Entre dos notes seguides, hi ha una distància bàsica. Quan la distància és major, es denomina com un to, però si la distància és menor hi haurà un semitò. Tots els sons naturals estan separats entre si per un to, excepte de MI a FA i de SI a DO. 

El compàs. 

És la divisió en parts iguals de duració d'una obra musical. Un compàs, està format pel conjunt de valors que hi ha entre dos línies divisòries. 

martes, 1 de diciembre de 2015

El so

El so és la sensació que es percep quan l'oïda és impressionat per vibracions o ones sonores. Perquè es produïsca el so es necessita un cos elàstic que vibre i que estes vibracions arriben a la nostra oïda.

Podem distingir dos tipus de vibracions sonores

- Les que produeixen sons musicals, que són periòdiques i regulars. 

- Les que ocasionen soroll, que no són periòdiques i són irregulars. Són sons desagradables. 

Exemples d'activitats per a treballar el fenomen sonor són: 

- Reconéixer i discriminar sons del cos i de l'entorn. 

- Distingir entre sons agradables i desagradables.

- Discriminar so/silenci. 

- Diferenciar sons aguts, greus i mitjans. 

- Emparellar sons iguals. 

Parlem de quatre dimensions que defineixen el so: to, timbre, intensitat i duració. 

To o altura.

És l'element més característic del sol i depén del major o menor nombre de vibracions per segon d'un cos, és a dir de la rapidesa amb què es produeixen les vibracions. Així, els sons poden ser aguts (tenen un gran nombre de vibracions per segon) o greus (la quantitat de vibracions per segon és reduïda). 

El timbre. 

El timbre depén de la quantitat i la qualitat de vibracions que componen un so determinat. És la qualitat per la qual diversos sons de la mateixa altura es diferencien entre si segons l'instrument que els produeix. És el que en música s'anomena color. 

Intensitat - Volum

La intensitat depén de l'amplitud de les vibracions, i oscil·la entre el fort i el suau. Es pot dir que és la força amb què es produeix el so. La intensitat determina el volum amb què es presenten els sons establint si són forts o suaus. En el llenguatge musical els diferents graus d'intensitat s'expressen amb p que vol dir: piano, dèbil, fluix. La f indica fort. 

Duració. 

La duració dels sons és el temps que transcorre entre el principi i el final de la vibració. En la música s'indica per mitjà d'uns signes cridats figures musicals (redona, blanca, negra, corxera, semicorxera, fusa i semifusa). Habitualment ens referim a estes qualitats amb termes com "llarg" i "curt". 



lunes, 30 de noviembre de 2015

El silenci

Com a objectiu principal es pretén aconseguir que els xiquets siguen sensibles al silenci i que sàpien valorar-ho. Els exercicis de silenci contribueixen, així mateix i de forma notable, a l'adquisició del sentit de l'ordre i de la disciplina del grup, al desenrotllament de l'atenció, la capacitat d'escoltar i la concentració. 

Al nostre voltant tot sona constantment i quan no hi ha soroll també fem notar l'absència del so: el silenci. El silenci és contrapunt natural del so. 

El so es definix com l'espai de temps absent de so. 

El silenci només pot conéixer-se treballant el so, el silenci s'associa a la quietud i a la immobilitat i el so al moviment. 

El silenci ha d'educar-se des que el xiquet arriba a l'escola. En l'aula equival a un moment de relaxació o d'expectació abans de començar una activitat. 

A continuació propose una sèrie d'activitats perquè el xiquet reconega el silenci: 

- El joc de l'amagatall: els xiquets s'amaguen darrere de les taules, de les cadires, de les cortines i estan en silenci mentre el mestre simula que no els troba.

- El mestre, sense dir res, ensenya un xiquet de drap i ho va col·locant en diferents posicions: de peu, assentat, agenollat. estirat. Els xiquets imiten en silenci estes posicions. 

- Racó del silenci: està prohibit el so, per tant es mouran descalços, molt lentament, sense fer soroll, ballant sense música... 

- Cantar cançons substituint paraules per silencis i accions, per exemple la cançó Mi barba tiene tres pelos

- Jugar a sentir el silenci, moments de relaxació. 

Un altre tipus d'activitats són les de contrast so-silenci, un exemple seria ens movem quan sona el pandero i ens convertim en estàtues quan para, el joc de les cadires... 

sábado, 28 de noviembre de 2015

Cóm treballar la música en Educació Infantil

L'Educació Musical és un aspecte molt important en el desenrotllament infantil, i es pot treballar des de diferents enfocaments i a través d'infinitat d'activitats a causa del principi de globalització de l'educació. Esta perspectiva ens indica que no hem de separar ni jerarquitzar les ensenyances, sinó treballar-les de forma integral. 

Per aquesta raó, en exercitar la psicomotricitat, per exemple, ho podem fer amb una activitat al ritme d'alguns instruments musicals, afavorint així el contacte amb distints timbres, sons de percussió o de vent, diferenciar distintes intensitats... Es podria realitzar sobre este joc variables del tipus següent: 

  • Dansar lliurament per l'aula o lloc on es realitze l'activitat acompanyats pel so d'unes maraques. 
  • Córrer o anar molt lentament fins i tot parar-nos a manera d'estàtua, seguint la velocitat dels colps d'una pandereta. 
  • Realitzar un conte motor en què introduirem pluja (agitar de maraques), trons (colps de pandereta), campanes (triangles) ... y totes les altres possibilitats que ens oferix la imaginació. 

D'esta manera el desenrotllament musical i el psicomotor es poden treballar en harmonia i d'una forma molt práctica i directa, potenciant l'adquisició de l'esquema corporal en el xiquet, que és un concepte molt complet referent a la consciència del nostre propi cos i de totes les possibilitats i limitacions que este ens oferix. 

En esta mateixa línia, trobem un joc que divertix molt els xiquets, cridat "Faig música amb el meu cos". En ell, la idea principal seria marcar distints ritmes amb les palmes, els pues i la boca i interpretar-los posteriorment. 

Una variant seria realitzar tots els sons que podem amb el nostre propi cos: amb els dits, la llengua, els dents... i deixar que siguen ells els que aporten noves idees. És molt important compredre la curiositat innata d'exploració que es posseïx des del naixement i com resulta de fascinant a eixa edat descobrir les distintes característiques de l'entorn per si mateix. A partir del contacte amb els objectes, l'assaig i el joc s'obri un ventall de possibilitats físiques (color, textura, forma...) entre les que incloem, per descomptat, el so. 

Una altra opció seria realitzar un musicograma en la pissarra perquè els alumnes ho seguisquen. Podríem definir el musicograma com una interpretació de la música per mitjà de dibuixos. Així, pintant dos mans i un peu, per exemple, representaríem dos colps i un colp de sabata, creant d'esta manera diferents melodies a més de permetre adquirir la noció de lectura musial. Hi ha dos formes diferents d'utilitzar el musicograma en classe: 

  • Una és a través de dibuixos que representen una narració o recolzen diferents moments o successos de la mateixa.
  • I una altra és dibuixar símbols que fan referència a distints elements de la música. 

Uns exemples gràfics podrien ser els següents: 



En estos exemples s'alternen imatges que representen a colps, colps amb els peus, maraques, platets i silencis, d'esta manera van aprenent a reconéixer la grafia del silenci, la clau de sol, distints instruments... per a començar interpretant a poc a poc senzilles partitures musicals. 

Els mestres hem de ser conscients que el desenrotllament musical és un aspecte molt important en l'expressió del xicotet i que hi ha tantes activitats que afavorixen el coneixement musical en la infància com totes les que ens oferixen la imaginació i la creativitat. Des de les cançons, fins a fabricar els nostres propis instruments de reciclatge, posar música clàssica per a determinats moments de l'aula, creant així una rutina diària que acompanye a diferents hàbits del dia, com són el moment per al treball individual, l'hora del desdejuni, joc per racons..., ballar al so de diverses músiques, etc. Totes estes possibilitats d'activitat no necessiten gran quantitat d'instruments ni d'infraestructures, el realment important és saber traure partit a les possibilitats amb què comptem i imaginar distintes solucions. 

En esta línia podem destacar el reciclatge com una activitat molt positiva en educació infantil, ja que construir instruments musicals desperta per complet l'interés del xiquet (al ser nou per a ells el crear amb objectes que habitualment rebutgen a casa), capta la seua atenció i participació, ja que són protagonistes de tot el procés (demanar col·laboració a la família i aportar ells mateixos els materials) i afavoreix la motivació. Este últim aspecte és molt destacable perquè, a més de fabricar una cosa nova, els encanta la idea de fabricar-ho per a ells mateixos, el seu propi joguet per a explorar, sumat al fet de que divertir-se fent sonar distints elements no supose cap problema (a diferència del que puga ocórrer habitualment en la llar si el xiquet realitza una exploració independent del ritme colpejant una cassola, per exemple) i a més esta producció sonora siga part de l'exercici. D'esta manera, descobriran de forma instintiva, lúdica i natural el sol i els seus distints paràmetres, que són la intensitat, el timbre, l'altura i la duració. 

Alguns instruments musicals que podríem fabricar per a un taller de reciclatge serien:

Maraques: es realitza ficant llavors, llentilles, arròs, xicotets objectes... dins d'un envàs, com una botella de plàstic buida. 

Castanyoles: podem imitar unes castanyoles fent sonar dos culleres de plàstic. 

Triangle: colpejant un objecte met'al·lic amb un altre més fi, com per exemple una vareta de metall contra una ferradura. 

Carrillons: col·locant unes quantes botelles plenes de líquid a mitja altura. 

No hem d'oblidar que quan creem el nostre taller d'instruments casolans potenciem un dels temes transversals de l'educació infantil com és "Educar per al medi ambient", afavorint a més la consciència de reutilitzar objectes amb noves finalitats i el respecte i atenció de l'entorn i la naturalesa. 

Una educació global perseguix un desenrotllament complet en els alumnes, per això s'ha d'afavorir el coneixement musical en tots els àmbits educatius i una utilització profitosa dels distints i nombrosos recursos didàctics: cançons, textos orals (cançons de bressol, tirallongues, endevinalles, poesies, contes, refrans...), exploració de la veu, sons realitzats amb el nostre cos (esclafits...) audicions, danses, jocs musicals de distint tipus (psicomotor...), etc. 

El que mai s'ha de fer com a educador és limitar-se a les possibilitats materials amb què comptem, sinó que és el nostre haver d'explorar i enfocar la música com el que és, un camp de treball massa ampli com per a restringir-ho a comptats moments setmanals, sinó que hem de concebr-ho justament com un llenguatge i una forma d'expressió de sentiments i emocions, a més d'una font d'activitats i jocs.

En definitiva, l'educació musical és un aspecte bàsic per a l'objectiu principal de l'educació, és a dir, el desenrotllament integral del xiquet. 

miércoles, 25 de noviembre de 2015

L’educació musical en el currículum de l’Educació Infantil

L’educació musical està present en el nostre medi familiar des que naixem. Per a alguns, inclús antes, doncs afirmen que des de el ventre matern els xiquets poden percebre els sons de l’exterior. No obstant, esta educació musical no ha tingut la seua continuïtat en el àmbit escolar, encara que en les últimes dècades la seua presència s’haja incrementat.

Després de la reforma del sistema educatiu, la música es considera, per a l’etapa d’Educació Infantil, com una forma d’expressió i s’ubica dins l’àrea de Comunicació i Expressió. En el Disseny Curricular Base es diu “no es tracta de que el xiquet aprenga música sinó que adquirisca una progressiva capacitat per a servir-se d’este procediment d’expressió. Es tracta que el xiquet aprenga a utilitzar la seua pròpia veu i de que siga capaç de poder-se menejar amb ritme.

L’educació musical deu d’ajudar a desenrotllar en els xiquets unes destreses,  hàbits i actituds que els faciliten l’adquisició de coneixements (atenció, observació, coordinació òcul-manual, el desenvolupament de la sensibilitat, el gust, el sentit estètic,...).

La Llei Orgànica 2 / 2006, de 3 de maig, d’Educació (LOE) planteja l’educació musical en l’escola infantil com un mitjà d’enriquiment de la personalitat dins d’una educació globalitzada. Contribueix a la consecució dels objectius generals de l’etapa, especialment:

 a) Conéixer el seu propi cos i els dels altres, les seues possibilitats d’acció i aprendre a respectar les diferències.

b) Desenvolupar les seues capacitats afectives.

c) Desenvolupar habilitats comunicatives en diferents llenguatges i formes d’expressió.

d) Iniciar-se en les habilitats logicomatemàtiques, en la lectoescriptura i en el moviment, el gest i el ritme.

Dins de l’àrea 3 dels “Els llenguatges: comunicació i representació” del Decret 38 / 2008, de 28 de març, del Consell, pel qual s’estableix el currículum del segon cicle de l’Educació Infantil a la Comunitat Valenciana, el qual es refereix al segon cicle de l’Educació Infantil, es menciona que “El llenguatge musical possibilita el desenvolupament de les capacitats vinculades amb la percepció, el cant, la utilització d’objectes sonors i instruments, el moviment corporal i la creació que sorgeix de la escolta atenta, l’exploració, la manipulació i el joc amb els sons i la música. Es pretén estimular l’adquisició de noves habilitats i destreses que permeten la producció, ús i comprensió de sons de distintes característiques amb un sentit expressiu i comunicatiu i que afavorisquen un despertar de la sensibilitat estètica front a manifestacions musicals de distintes característiques”.

A més d’afegir “La xiqueta i el xiquet  van observant, explorant, experimentant cadascuna de les qualitats dels objectes sonors: timbre, duració, intensitat i altura. Combinant-se entre si, van acumulant un patrimoni d’estructures sonores que, organitzades, són el suport material de les idees musicals.

En el citat decret, dins de dita àrea, en el bloc 6, es fa referència explícita a l’educació musical, tenint per nom “expressió musical”. Els continguts que s’integren en aquest bloc són:

a) El coneixement de la música com a mitjà d’expressió i com a sistema de representació.

b) El descobriment del soroll, silenci i música.

c) El coneixement de les propietats sonores de la veu, dels objectes d’ús quotidià i dels instruments musicals.

d ) La discriminació dels sons i sorolls de la vida diària.

e) Les qualitats del so: intensitat i ritme.

f) El coneixement de les cançons populars infantils, danses, cançons del folklore, cançons contemporànies, ball i audicions.

g) L’interés i la iniciativa per a participar en representacions.


h) El coneixement de les propietats sonores de la veu. 

domingo, 22 de noviembre de 2015

L'Educació Musical en l'Educació Infantil

La iniciació en el món sonor ha de fer-se com més prompte millor, tenint en compte que són les persones del medi familiar les primeres a despertar el sentit auditiu i rítmic del xiquet; i que cap als tres o quatre anys pot ja emprendre's un treball de preparació musical precís i continuat. 
Hui ja no es concep que l'activitat musical exigisca determinades aptituds, ni es la considera com un tema distés de l'aula. Se la considera com indispensable perquè el xiquet aconseguisca un complet i correcte desenvolupament dins de l'àmbit psicomotor, creatiu, estètic, lingüístic i supose l'aprenentatge de l'educació sensorial, motriu i corporal, de l'atenció i de la memòria, l'educació afectiva (expressió corporal espontània), social (pràctica musical col·lectiva, saber escolar), del gust i del sentit estètic i l'educació de l'observació, de comparació, de juí i d'elecció.
Del que es tracta no és de que el xiquet aprenga ritme o compàs. sinó que siga capaç de moure's amb ritme, d'expressar-se físicament d'acord amb una certa cadència. Es tracta de que aprenga a utilitzar la pròpia veu com a instrument, a cantar seguint adequadament el ritme i l'entonació, que aprenga a aprofitar els recursos sonors i musicals del propi cos, dels objectes habituals i d'instruments musicals simples; que conega les possibilitats expressives del cos per mitjà del recurs de la dansa, el mim, el gest i la dramatització. 

L'Educació Musical en esta etapa es caracteritza a més per: 
  • L'Educació Musical és un llenguatge que permet com a tal noves i riques formes d'expressió i comunicació. 


    A través del lenguatge musical el xicotet aprofundirà en els aspectes i variables musicals (intensitat, to, timbre, ritme...). 
L'Educació Musical, contribuirà a més al desenrotllament de la creativitat, ja que el xiquet, prenent les possibilitats expressives que des de l'àmbit musical es generen, és possible educar l'atenció, la producció pròpia de ritmes, sons, melodies, seqüències, etc. 
A més, permet treballar la sensibilitat i la capacitat auditiva, propiciant l'educació en valors i actituds que configuren la personalitat. 
La música proporciona una inestimable ajuda en el desenrotllament psicomotor.
La psicomotricitat és moviment, coordinació, control respiratori i relaxació, coneixement i control de l'espai i el temps. 

L'Educació Musical proporciona instruments per al desenrotllament de tot això, així com la producció de sons i ritmes amb el propi cos. 
L'Educació Musical posseeix a més, el valor de ser  compensadora de desigualtats educatives, ja que la música, o si no n'hi ha les qualitats del so poden ser usades amb xiquets que posseeixen deficiències sensorials. 
Es tracta d'un recurs lúdic i molt atractiu per als xiquets que pot ser utilitzat com a eix globalitzador o en el context de totes les unitats didàctiques. 
La progressió del xiquet cap a la música i les seues manifestacions podria resumir-se en els moments següents: 
1. Escoltar una àmplia seqüència de sons en què ja pot començar a veure i distingir els diferents sons. 
2. Imitar, en un principi, una mera repetició de sons sense tindre consciència del que ha repetit i, a poc a poc, serà capaç de reproduir conscientment el que ha escoltat. 
3. Reconéixer i distingir entre sons escoltats anteriorment. A través del reconeixement, el xiquet identifica el que escolta. 
4. Reproduir, repetir sense un model immediat el que anteriorment ha escoltat i ha imitat.
5. Improvisar i crear sons o ritmes que el xiquet fa sense tindre conciència d'haver-los escoltat abans. 
Des d'una perspectiva evolutiva, els interessos del xiquet evolucionen en el seu acostament, comprensió i resposta musical. 
Seguint Gesell, les capacitats infantils per a la comprensió i l'expressió musical evolucionen de forma molt significativa en els primers anys del xiquet. I així descobrix el xiquet el so i el silencia segons este autor. 
Abans de l'any, cap als set o huit mesos, el xiquet ja és capaç de respondre a qualsevol estímul sonor, actuant en canvis de posició i variant la seua habitual situació de repòs. Hi ha perquè, una resposta rítmica a través d'una postura i una coordinació psicomotriu. 
A l'any i mig utilitza tot el seu cos per a respondre a la música d'una manera rítmica. És el moment en què comença a manifestar-se i a expressar-se per mitjà del cantussol. Es dóna compte que pot balbucejar sons que ha sentit, com els produïts per sa mare en el moment d'anar-se'n a dormir. 
Als dos anys s'ha perfilat una gran riquesa del sentit rítmic, la motricitat respon de manera diferent davant de l'estímul musical: dóna colps amb els peus en el sòl, mou el cap d'un costat a un altre, es balanceja... I si aconsegueix manipular amb els instruments o objectes sonors al seu abast, experimenta gran alegra. La seua atenció capta els sons que escolta, els que són produïts per cascavells, el triangle, les sonalls... Repeteix, imita i improvisa.
Abans dels tres anys ja s'observa la seua capacitat per diferenciar sorolls i sons. La cançó és un auxiliar dels jocs. Reté tornades i lletres fàcils d'interpretar. 
Entre els tres i els quatre anys va adquirint control motriu sobre les seues extremitats inferiors per a caminar, botar, córrer, i al mateix temps executa amb un cert moviment i flexibilitat el moviment amb tot el cos. Exercita moviments col·lectius rítmics, amb la imitació com a factor predominant. Va descobrint el ritme musical de les paraules, introduint-les en els seus jocs. Li agrada cantar melodies i cançons amb contingut onomatopeic.
Als quatre anys ja evoluciona sensiblement en el desenrotllament musical: és capaç de coordinar el seu ritme musical i manifestar-ho a través del moviment corporal i és feliç amb la interpretació de la música acompanyada de senzilles danses i balls rítmics. 
Als sis anys el xiquet empra la seua capacitat vocal en la seua totalitat i va ampliant en matisos com l'afinació, etc. 
Així, doncs, les manifestacions musicals són inicialment de caràcter rítmic; i assimilat i dominat este, s'inicia en la melodia, l'entonació i la resta d'aspectes de l'Educació Musical. 
Les finalitats de l'Educació Musical podrien ser: 
  • Educar la sensibilitat per a, a través d'ella, captar el missatge musical i comprendre el missatge i l'estètica del llenguatge musical.
  • Desenrotllar les capacitats i qualitats musicals de forma vivencial, introduint progressivament la creació i escolta de la música. 
  • Educar l'oïda, la veu i el ritme: l'oïda li permetrà accedir a l'univers sonor; la veu és l'instrument primari de producció sonora i el ritme és l'element bàsic del llenguatge musical. 
Per a aconseguir estos objectius la influència de l'educador és decisiva, perquè a ell li correspon a més de transmetre un coneixement, promoure una actitud i l'amor per la música. 

La preparació tècnica es pot resumir en: 
  • Oïda musical; percebre les qualitats del so: altura, timbre, intensitat i duració.
  • Veu clara: articulació i claredat en les expressions.
  • Sentit rítmic: adaptar-se al ritme i canvis musicals i reconéixer els ritmes bàsics.
  • Sentit auditiu: ser capaç d'entonar sons a diferents altures. 
  • Un repertori de cançons i jocs musicals. 

Esta preparació ha d'anar acompanyada d'imaginació i creativitat.