La cançó

Per les seues característiques, podem considerar la cançó com la principal activitat musical en l'etapa de 0 - 6 anys, En ella es manifesten els diversos elementes musicals: ritme, melodia i harmonia. A partir d'ella es poden tractar, qualsevol dels continguts establits per a estes edats i desenrotlla l'observació, expressió i representació musical, com a base de les capacitats a desenrotllar. La seua varietat de formes i manifestacions, just amb l'adaptabilitat a distints nivells de dificultat i contextos, unida a la diversitat de temes que poden abordar, i la riquesa interpretativa que puga oferir, determina que el seu tractament ocupe un lloc destacat en la planificació musical. 

Atenent al seu origen les cançons es poden classificar en infantils, populars, modernes i didàctiques. I des del punt de vista de la seua interpretació podem parlar de cançons gesticulades, amb acompanyament instrumental i amb moviments en l'espai. 

La selecció de les cançons ha de cuidar-se de manera especial pel professorat, d'ella dependrà el desenvolupament de les activitats que es pretenen realitzar i els resultats que d'estes s'obtinguen. Com principals criteris a tindre en compte en el procés de selecció destacarem: 

a) Tema: ha de ser atractiu i suggeridor, i que responga als interessos del xiquet i de la xiqueta. Connectant amb la seua realitat, la seua cultura i, en definitiva amb el seu entorn igualment estarà relacionat amb els temes que habitualment es treballen en classe en la resta de les matèries. 

b) Vocabulari: adaptat a l'edat dels xiquets per als que es selecciona. És important que el text incloga la repetició de frases, retafiles, travallengües, onomatopelles... Inicialment és aconsellable que tinga poques frases, la qual cosa permet la seua ràpida memorització. 

c) Ritme: amb fórmules ritmiques adequades a les possibilitats dels xiquets de l'etapa. Fonamentalment en compàs binari, si bé depenent de l'entorn, se n'aniran utilitzant progressivament altres de compàs terciari. 

d) Melodia: adequada a la tessitura del grup que les interpretaran. D'àmbit melòdic reduït i sense grans intervals. S'aconsella incialment que partisquen de dos sons, en interval de tercera menor (exemple sol-mi), per a progressivament anar amplant-se-la. 

e) Possibilitats interpretatives: qualsevol cançó és susceptible de ser interpretada de molt diverses formes. No obstant això, hi ha cançons que per les seues característiques es presenten al ser acompanyades instrumentalment, gestualment, o a ser interpretades amb moviments en l'espai.

No obstant això, i a pesar del que s'ha dit, tot això dependrà al seu torn del nivell d'acceptació de la cançó seleccionada per part dels xiquets. No oblidem que l'activitat de cant ha de ser abans que res gratificant, i per tant els xiquets han de gaudir amb la interpretació de les cançons. 

Els instruments musicals

Un instrument musical és un objecte o aparell que es fa servir per produir sons musicals. Segons aquesta definició, qualsevol objecte que es puga utilitzar per fer sons musicals es pot anomenar instrument. Per tant, aquesta paraula inclou des dels instruments de construcció més simples (com les claves o el triangle) fins als més complexos (com el violí o l’orgue).

Els instruments es classifiquen en famílies segons la manera com produeixen el so, és a dir, segons el material que vibra a cadascun d’ells. A més, dins de cada família es poden fer subdivisions segons altres criteris. A continuació estudiarem les tres famílies instrumentals, amb les seues subfamílies més importants i alguns instruments representatius de cadascuna.

En primer lloc, trobem els instruments de corda que es divideixen en tres subgrups en funció de com son executats:

• Instruments de corda fregada, en els que la corda es posa en vibració per mitjà del fregament amb un arc. Es rellisca un arc sobre les cordes per a fer-les vibrar, com en el violí, la viola, el violoncel i el contrabaix. Encara que de vegades estos instruments també es poden puntejar amb els dits (el que es coneix com pizzicato). 

• Instruments de corda polsada o puntejada, en el que la corda es posa en vibració per mitjà de la pulsació de la corda. La corda es punteja amb els dits o amb un plectre sobre les cordes, com en el cas de la guitarra o de l'arpa. 

• Instruments de corda percutida, en els que la corda es posa en vibració en ser colpejada amb un xicotet martell. L'instrument més conegut d'este tercer grup és el piano, on els martells, fets de fusta i folrats de feltre, estan controlats per un mecanisme accionat per les tecles.
  

L'ús d'estos instruments en Educació Infantil és molt limitat. Es pot portar una guitarra o semblant perquè els xiquets exploren el so de les cordes segons el grossor, el so d'allò rasgat... 

En segon lloc, trobem els instruments de vent o aeròfons que són una família d'instruments musicals, que es troben presents a l'orquestra. 

Es clasifica com a instrument de vent o aeròfon, qualsevol instrument musical que produïx so per la vibració de la columna d'aire en el seu interior, sense necessitat de cordes o membranes i sense que el propi instrument vibre per si mateix. Aquestos instruments són el oboe, el clarinet, el fagot, la trompeta, la trompa, el saxòfon, la tuba i el trombó. 

La flauta dolça és potser la més utilitzada en l'entorn escolar, encara que donada la pressió que exigeix per tapar els forats, en esta etapa podria ser útil per a explorar el so i les seues variacions al bufar. 

I finalment, trobem els instruments de percussió que són un tipus d'instrument musical, el so del qual s'origina colpejant-los o agitant-los amb la mà, un batall, baqueta o vareta sobre una superfície membranosa, metàl·lica o de fusta. Són, potser, la forma més antiga d'instruments musicals. Alguns insturments de percussió permeten produir melodia i harmonia, a més de ritme. 

La percussió es distingix per la varietat de timbres que és capaç de produir i per la seua facilitat d'adaptació amb altres instruments musicals. La majoria d'instruments de percussió té un timbre distint, incloent els tambors, cada varietat té un timbre diferenciat. Estos instruments poden ser usats per a crear patrons de ritmes (bateria, tam-tam, entre altres) o bé per a emetre notes musicals (xilòfon). 

Els instruments de percussió solen acompanyar a altres a fi de crear i mantindre el ritme. Els instruments de percussió poden classificar-se en dos categories segons l'afinació: 

• Tonals: els que produïxen notes identificables. És a dir, aquells l'altura de so dels quals està determinada. Entre ells: les timbales, el xilòfon, el vibrafòn, la campana, les campanes tubulars, els cròtals i la celesta. 
• No tonals: aquells les notes dels quals no són identificables, és a dir produïxen notes d'una altura indeterminada. Entre ells: el bombo, les castanyoles, les claus, l'esquellot, les maraques, les timbales i la simbomba. 

En Educació Infantil són els més utilitzats pel seu fàcil maneig i accessibilitat. Els més freqüents són: 

La caixa xinesa. És una caiza de fusta que es colpeja amb burins.

Carraca o matraca. Molineta de fusta formada per una planza articulada que gira sorollosament al voltant d'un eix.

Claus. Parell de xicotets bastons de fusta que es colpegen uns contra altres.

Cròtals. Xicotets discos de metall que s'entrexoquen a manera de platets. 

Maraques. Recipients fets amb una carabassa, un coco, un recipient, etc., fixat amb un mànec; l'interior del qual es col·loquen llavors, boletes, pedres, etc.; que al sacsar-les produeixen sons. 

Pandereta. Tambor molt pla i de dimensió reduïda en el marc del qual es col·loquen xicotets platets que ressonen al ser colpejada. 

Pandero. És com una pendereta de major diàmetre i amb els anequets d'al voltant. 

Triangle. Instrument de percussió en la dita forma de metall que al ser colpejat amb una vareta produïx sons. 

Xilòfon. Instrument de percussió melòdica format per làmines de fusta que es colpegen amb baquetes o maces. 

Cascavells. Boles metàl·liques que contenen boletes en el seu interior. Estan units per corretges de cuiro i sonen quan són agitades.

Metalófon. Instrument de percussió melòdia, les làmines del qual són colpejades i són de metall.

A més de tots estos instruments musicals poden utilitzar-se com a tals o produir-se una gran varietat d'elements, inclús objectes i materials de l'entorn com a botelles, gomes, objectes de metall, bots, materials discontinus com a aigua o arena, llavors i cereals, globus... 

Les figures musicals.

Pentagrama. 

Es denomina pentagrama o pauta musical al conjunt que constitueix cinc línies horitzontals i equidistants, amb els seues corresponents quatre espais o llocs entre les línies. És on s'escriuen les notes. 

Claus. 

Signe col·locat al començament del pentagrama per a determinar la relació entre la nota i l'escala sonora. Servix per a saber que nota estem tocant. Hi ha diversos tipus de claus com la Clau de Sol, la Clau de Fa i la Clau de Do. 

El pols. 

El pols, és fonamental en la música, ja que el pols comporta a la bona utilització del ritme que és una de les parts principals quant a la interpretació correcta d'una obra musical. 

Figures de nota i de silenci. 

Les figures musicals són els signes que utilitzem en música per a indicar la duració del so. Actualment els que més s'utilitzen són els següents: Redona, Blanca, Negra, Corxera i Semicorxera.

Els silencis, són part fonamental de la música ja que no sempre ha d'estar sonant per igual.

Signes de prolongació. 

Són aquells que s'empren per a augmentar el valor de les figures i silencis. Els signes de prolongació que més s'usen són la lligadura, el punt i el calderó. 

Les notes musicals. 

Són signes que representen els sons musicals. Hi ha set noms diferentes de notes i són en orde ascendent: DO, RE, MI, FA, SOL, LA i SI. Quan van totes seguides s'anomena escala musical. 

Distància entre entre: tons i semitons. 

Entre dos notes seguides, hi ha una distància bàsica. Quan la distància és major, es denomina com un to, però si la distància és menor hi haurà un semitò. Tots els sons naturals estan separats entre si per un to, excepte de MI a FA i de SI a DO. 

El compàs. 

És la divisió en parts iguals de duració d'una obra musical. Un compàs, està format pel conjunt de valors que hi ha entre dos línies divisòries. 

El so

El so és la sensació que es percep quan l'oïda és impressionat per vibracions o ones sonores. Perquè es produïsca el so es necessita un cos elàstic que vibre i que estes vibracions arriben a la nostra oïda.

Podem distingir dos tipus de vibracions sonores: 

- Les que produeixen sons musicals, que són periòdiques i regulars. 

- Les que ocasionen soroll, que no són periòdiques i són irregulars. Són sons desagradables. 

Exemples d'activitats per a treballar el fenomen sonor són: 

- Reconéixer i discriminar sons del cos i de l'entorn. 

- Distingir entre sons agradables i desagradables.

- Discriminar so/silenci. 

- Diferenciar sons aguts, greus i mitjans. 

- Emparellar sons iguals. 

Parlem de quatre dimensions que defineixen el so: to, timbre, intensitat i duració. 

To o altura.

És l'element més característic del sol i depén del major o menor nombre de vibracions per segon d'un cos, és a dir de la rapidesa amb què es produeixen les vibracions. Així, els sons poden ser aguts (tenen un gran nombre de vibracions per segon) o greus (la quantitat de vibracions per segon és reduïda). 

El timbre. 

El timbre depén de la quantitat i la qualitat de vibracions que componen un so determinat. És la qualitat per la qual diversos sons de la mateixa altura es diferencien entre si segons l'instrument que els produeix. És el que en música s'anomena color. 

Intensitat - Volum

La intensitat depén de l'amplitud de les vibracions, i oscil·la entre el fort i el suau. Es pot dir que és la força amb què es produeix el so. La intensitat determina el volum amb què es presenten els sons establint si són forts o suaus. En el llenguatge musical els diferents graus d'intensitat s'expressen amb p que vol dir: piano, dèbil, fluix. La f indica fort. 

Duració. 

La duració dels sons és el temps que transcorre entre el principi i el final de la vibració. En la música s'indica per mitjà d'uns signes cridats figures musicals (redona, blanca, negra, corxera, semicorxera, fusa i semifusa). Habitualment ens referim a estes qualitats amb termes com "llarg" i "curt".